que fos tant fort el nostre abraç

Montserrat Gudiol

No sé com acabarà tot aquest joc,

el gest que vós perdeu i que jo guard.

Seríeu ben rebut, si l'esperança

dugués el vostre alè fins als meus llavis.

Els llocs on ens trobam, plens de recances,

disfressen intencions i ens desseparen.

Si em donau una mà, vet aquí l'altra;

si pensau en un bes, vet aquí els llavis.

Esper que em crideu, fa tantes nits,

semblant que del meu cos anau fugint.

I quan de mi tendreu esment,

hauré de guardar per a mi aquest pensament.

Voldria reposar dins vós, portal ombriu,

i oblidar la por i el temps que ens queda.

I que fos tan fort el nostre abraç

que no es sabés on jo me mor,

on naixeu vós...

Maria del Mar Bonet

naixeran clarors

Royalty-free stock photo

Quan el teu cos obri el seu pit

i em deixi caminar per les estances,

s'obriran les finestres del teu camp

i veuré el blat groc crescut

de les teves velles esperances.

Quan els teus ulls s'obrin per a mi

i deixin travessar el seu color

d'aire pur sobre el mar

de llàgrimes salades.

Quan sigui festa dintre teu

i obris el portal a la ventada,

deixa'm cantar-te una cançó

i ser la primera convidada.

Quan tot el teu cos deixi de ser

un món tancat amb clau

al que no hi tinc entrada,

llavors naixeran clarors

i jardins que mostren el cel

amb boires blanques.

Maria del Mar Bonet 

aquesta nit, lluna plena

cat.bloctum.com

 

Lluna de pau, germana dels estels,
viatgera tranquil·la dels espais infinits,
tu que has obert la porta dels abismes,
mirall nocturn de la llum fosca del sol.

  

Lluna de pau, de la casa de cendres
enmig del cel, enmig de l'univers,
que saps parlar el llenguatge dels astres,
que fas el cant del silenci absolut.

Lluna de pau, coloma d'ales negres,
si et crido lluny, acudeixes a mi
enmig de l'ombra, amb les crineres blanques
a cavall sempre de la llum i del vent.

Lluna de pau, vestida d'oliveres,
en quart creixent, enmig dels tarongers,
la que es condorm a l'entrecuix de les dunes
i reneix a la platja, entre pins i xiprers.

Lluna de pau, aparta'ns de la ira,
de la desesperança, que no les trobem mai,
del desamor, de l'última venjança.
Lluna de pau, fes peu a casa nostra,
no ens abandonis mai

Maria del Mar Bonet

quan t'esperava

vectorizados.com

8 de marzo de 1976....59º de la calle

Cuando te espero

Cuando parece que no estás,

Que no has venido

No pueden caer en mi olvido

Las sssss tuyas que me trajo el mar

 Quan t’espero

Quan sembla que no hi ets

Que  no has vingut

No poden caure en el meu oblit

Las ssssss teves, que em va dur la mar

6 de marzo de1976, 59º del carrer

Es fa llarg esperar. Maria del Mar Bonet

no voldria res més ara

Picasso

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.

No tinc res més ara
que aquesta cambra;
i només un poc meva,
la llum dels finestrons.

Ahir pel carrer vaig perdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...

Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.

Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i el vent s'enduria dels meus llavis
la cançó


Maria del Mar Bonet

No voldria res més ara. Maria del Mar Bonet

abraça'm

puntoh.ning.com

abraça’m, se’m fa tant dolç el teu bes
abraça’m, més tendre no tinc res més
et veig un instant i és una festa el record,
el teu deix estrany em torba i em pren el cor

m’agrada tot el que em fas, el que em dius,
però encara m’agrades més si em somrius
no t’estiguis mai de dir que vols estar amb mi,
tu, amorós i tendre amic

Maria del Mar Bonet

Abraca'm. Maria del Mar Bonet

Carta al mar que no susurra

Las Palmas. Playa azul                                            oblidio14.blogspot.com

Carta al mar que no susurra.
Que golpea a ola hambrienta y viva,
que hace bramar las playas
rompiendo a cada instante, una, otra potencia de vida...

Busco entre la arena mis granos,
que están ahí,
a punto de ser así dispersos;

repartidos a otras playas....
irán granos a otros campos,
se irán por donde quieran,
YA, ¡¿qué me importa?!

¡A NADAR, QUE LA SAL LLEGA!
¡Adiós poderes!, ¡adiós compañeros!
viajad a donde os plazca
que yo tampoco moriré entre paredes.

Cuando caiga entre las redes
volcaré en cualquier barco;
de nuevo un regreso,
UNA Y MIL VECES ARENA...
Pero ya más no esperes, SÓLO,
cuando me vuelva TENME,
acógeme entre tu peso,
y como un único beso
ÁMAME,
habré encontrado la vuelta,
habré encontrado esos granos que nunca encontraré.

Lagtal, 3 de febrero de 1976

A la platja. Maria del Mar Bonet