Com el fum

M’ofega com el fum el teu silenci
envaint el meu espai, com d’un incendi,
i no em deixa veure més enllà...
el fum no em permet parlar,
emmascara els pensaments,
em cou a l’ànima i plora...
sense queixa... és un lament

Em falta l’aire per veure’t en la distància,
i en aquesta concomitància
retrocedeix la meva empenta...
La teva paraula m’orienta,
m’és l’oxigen i la llum,
el mocador de fil i puntes
que pot eixugar els meus ulls

El nostre espai, ple de traves, és infinit
i m’hi perdo... temo l’oblit...
ningú em pot ajudar..
em sento al mig de l’oceà
només tinc una fusta on em puc repenjar..
amb la certesa de que la puc perdre
haig de nedar, nedar, nedar...

I nedo... sense saber molt bé on és el nord
ignorant quant trigaré per guanyar el port,
esperant que no em minvi la força...
Arribar i poder obrir la teva porta,
i trobar un espai sense incendi, ignífug,
on no existeixi el fum que emmascara
i gaudir junts d’aquest privilegi en l’arrup.

Q

   carla bruni - chanson triste